DOSSIER INTRODUCTORIO (en català)

Hi han dos coses que sempre m’han molestat dels científics. El seu afany per explicar i la seva pèrdua d’ingenuïtat. La ciència tracta de explicar els fenòmens fent explícites les causes immediates que els han produït. Però quan es tracta d’explicar qüestions tan difícils com l’origen de l’univers, de la vida o de l’home manifesten una fe cega en el lent pas de milions d’anys i en l’atzar. Esta contradicció es combina amb la seva incapacitat d’entendre banalitats (obvietats). Efectivament, si introdueixen una evidència pròpia del sentit comú dins la seva explicació, l’explicació ja no seria científica. Amb l’origen de l’univers aquesta pèrdua d’ingenuïtat i la fe en l’atzar és flagrant. Es parla del inici del temps (Big Bang), de la primera nano-milésima de segon de existència de la matèria sense tenir en compte que és conceptualment impossible pensar en un instant t que no tingui un antecedent temporal t-1. Els biòlegs tenen un avantatge respecte als físics. En l’explicació de l’origen de la vida parlen del caràcter intel·ligent de algunes configuracions moleculars (propietats químiques que tenen de manera latent una programació de propietats químiques que permetria la organització de la matèria caòtica). Aquesta manera de discurs finalista (teleològic) es completa molt sovint amb una mena de religiositat còsmica (l’univers com un ésser viu). El filòsof s’alegra d’aquesta ingenuïtat inicial dels biòlegs. Però en un segon moment l’alegria esdevé decepció. A cap científic li agrada comprovar que l’origen de la vida té un factor inexplicable o, almenys, no fàcil d’explicar mitjançant causes precedents immediates. És aleshores quan perd la seva ingenuïtat i acusa al filòsof de supersticiós: com si llegir a Aristòtil o a Schopenhauer fos una rutina pròpia d’aquell que no sap explicar científicament un fet natural. Però la ciència no deuria oblidar que el seu antecedent temporal (la filosofia i les matemàtiques, la retòrica i la política, la religió i l’art) poden tenir també una antecedència epistemològica o pot servir de guia per a conèixer els seus límits i els seus vicis (la creença en l’atzar, per exemple).

1. L’ORIGEN DE LA VIDA

Aristòtil, el fundador de la biologia, podria tenir alguna cosa que dir respecte a l’origen de la vida. En els seus escrits sobre l’ànima (Perí Psijés) comenta una banalitat que em sembla útil per aclarir com va ser possible la evolució de la vida a partir de la matèria inorgànica. “Qui construeix una casa, diu, realitza un moviment imperfecte. Perquè si hi ha activitat la finalitat no existeix de manera perfecta (la casa no és construïda) però quan aconsegueix el seu objectiu l’activitat ja no hi és (la casa ja és construïda i ell descansa). En canvi aquell que veu posseeix l’activitat i el fi de l’activitat. Veure és haver vist. No hi ha procés cap al fi sinó simultaneïtat entre l’acció i la finalitat de l’acció”. Això és una ingenuïtat. Però li serveix a Aristòtil per a diferenciar dos regions en el mapa terrestre: la física (que estudia el moviment processiu) i la psicologia (que estudia un tipus de moviment més perfecte, la vida).

Concemtrem-nos en el moviment. Imaginem que podem para el moviment en el present (una cosa impossible d’aconseguir en la realitat). Les coses les veuríem disposades de una determinada manera, amb una organització concreta i amb un conjunt de determinacions qualitatives i quantitatives. A aquesta disposició la anomenem forma (manera). Ara bé, és clar que el moviment no es pot identificar amb aquesta disposició de la matèria, sinó precisament amb la variació d’aquesta forma. Qualsevol cosa està en moviment precisament perquè la disposició que tenia un instant abans no és la mateixa que la present. El tret característic del moviment és per tant que hi hagi una prossecució de formes, una inclinació, una tendència, un ordre cap a allò altre que la disposició actual. Prosseguir un moviment és canviar de forma. Per això diem que hi ha quelcom diferent que fa canviar la forma: a això l’anomenarem força, eficiència. Un agent es diu que és eficaç si aconsegueix canviar la forma d’un objecte. Normalment una persona normal no és eficaç per a moure una paret, però sí una cadira. Ara be, és propi dels savis distingir. Hi ha en qualsevol moviment un canvi de forma que té un objectiu o un termini del moviment. Podrien anomenar fi a aquesta tendència del moviment, o a la disposició final cap a la qual es dirigeix. Fent un resum: un cos en moviment és una realitat que necessita un principi que produeixi un canvi de la seva disposició (si no hi ha canvi de la seva disposició no hi ha moviment). Aquesta disposició no pot ser el fi perquè si ho fos ha no hi hauria moviment (fi és allò a què es tendeix diferent de la disposició actual). Però ens fa falta un quart principi en el qual el canvi de disposició es pugui donar de manera que podem parlar del mateix moviment, del mateix cos. Aquest és el principi material que roman invariable després del canvi de forma. Ser material significa poder ser afectat eficientment de manera que canviï la seva disposició. Sota el món sublunar, diu Aristòtil, qualsevol ésser té aquesta naturalesa. Allò característic del moviment és que la forma i el fi no coincideixen mai, perquè quan coincideixen ja no hi ha moviment (la casa finalitzada ja no hi ha activitat de construcció). I ara be la genialitat d’Aristòtil: l’agent (el que causa la variació de forma) no pot ser a la mateixa vegada el subjecte del moviment. L’agent és agent en la mesura que el subjecte canviï de disposició. Seria contradictori que la disposició com agent impliqués la indisposició com subjecte (en tal cas no seria l’agent). És a dir, si Marco Antoni es suïcida encara no ha mort i si ha mort ja no s’està suïcidant. Marco Antoni és pacient del suïcidi quan ja no és agent i és agent quan encara no és mort. Per tant l’agent és solament subjecte de moviment quan deixa de ser agent del moviment. Si agent i subjecte coincideixen no pot haver-hi moviment. Aquest és el moviment físic. Segons aquest tipus de moviment totes les coses son mogudes per altres (principi de causalitat i de conservació de l’energia). Qualsevol moviment és originat externament al subjecte, des de fora del subjecte de moviment. Però en canvi diem que allò que és viu es mou a si mateix, que la vida és automoviment. La pregunta és: com es possible que de moviments físics, de causes externes, es pugui configurar un moviment que des de la física és inexplicable, contradictori (no és possible pensar en un agent del moviment que sigui subjecte del moviment)? És possible explicar el auto-moviment des dels paràmetres del moviment físico-químic? Què és abans -ontològicament, perfectivament- el moviment físic o, si és possible pensar-lo, el auto-moviment? Per què tractem de explicar el auto-moviment a partir del moviment físic? Haurem de recórrer els mites?

2. L’ENIGMA

Per a respondre a estes preguntes abans hem de resoldre el problema de la unitat del moviment. Quan parlem d’un mateix moviment a què ens referim? Suposem que un tros de fusta es trenca amb un moviment ràpid en dos trossos. És clar que després del trencament hi ha dos moviments, ja que hi ha dos trossos de fusta. Però el moviment que ha causat el trencament és el mateix i conserva la unitat al moviment anterior a la partició (en cas contrari no podríem estudiar la causa del trencament). És un moviment que abans era d’un individu i ara és de dos. Però això vol dir que la unitat del moviment és diferent de la individualitat del subjecte. La unitat ve donada si el moviment prossegueix encara que la individualitat del subjecte canviï (ara són dos). Per altre costat el moviment tampoc és la disposició del subjecte (la forma) ja que el moviment és precisament la variació d’esta disposició. Allò que produeix que el moviment deixa de ser el mateix és que pari el moviment (que arribi al fi). Per tant la unitat del moviment ve donada per la continuïtat de la prossecució de les disposicions. Per tant la unitat del moviment no ve donada ni per la matèria (individualitat del subjecte) ni per la forma disposició (particularitat del subjecte), sinó per l’acció de l’agent i el fi. Hi ha moviment mentre el moviment ni acabi. El moviment és com un desig: la seva entitat depèn de la no possessió de l’objecte del desig. Per això les persones que s’enamoren del seu enamorament (amor romàntic) no volen la possessió de la persona amada sinó la permanència de la distància (Cirano de Bergerac). Aristòtil diu que el moviment com a prossecució és pobre i dispers: la unitat del moviment es dona no en el present sinó en el passat que ja no hi és i en el futur que encara no existeix. La existència del moviment és molt pobre perquè la finalitat del moviment, allò a que tendeix, implica la mort del moviment. Si això passés en les nostres vides, la vida seria una passió inútil. Aquelles versos de Glòria Fuertes: “S’apren a viure cinc minuts després de morir”. Però aquest no és el cas. Perquè viure és un tipus de moviment superior al moviment fisico-químic, al moviment processiu.

Podem imaginar un moviment en el qual l’eficiència i la finalitat no siguin contradictòries. Aristòtil pensa que sí. Podem imaginar un moviment que tingui com a fi exactament la prossecució de moviment. “Viure és ser per al vivent”, diu Aristòtil, i “la vida es dona en el moviment”. A aquest tipus de moviment l’anomenem praxis vital. La vida vegetativa és un tipus de moviment en el qual hi ha possessió del fi, perquè el fi es continuar movent-se. Això significa: (1) que cap disposició material o formal (cap matèria concreta ni organització de la matèria) és fi com a termini, perquè aquest estat seria la mort. El fi és justament superar aquestes disposicions. (2) que, al mateix temps, qualsevol disposició és fi en tant que permet continuar en el moviment. En altres paraules: el vivent està viu en el present si pot continuar vivint, i pot continuar vivint si està viu en el present.

Ara bé, per a continuar vivint és precís que la disposició individual i particular (la matèria i l’organització de la matèria) canvien contínuament (ja que la finalitat és prosseguir). La prossecució necessita un subjecte amb una disposició que pugui abandonar. El subjecte amb esta disposició és un instrument necessari per a la prossecució (viure). És necessari per a que la vida continuï. El subjecte amb una disposició que permeti ser superada és l’instrument de vida. Instrument en grec es diu “organum”. La vida vegetativa és a conseqüència orgànica, perquè necessita un subjecte de moviment. Però la vida no és el subjecte, sinó allò que ve permès pel subjecte. És aquest el caràcter enigmàtic de la vida, el miracle de la vida que mai es podrà explicar processalment, perquè és ella la que permet un tipus de moviment que la realitat física no admet (conceptualment).

3. L’ÀNIMA: ACTE PRIMER D’UN COS VIU ORGANITZAT

La ciència tracta d’explicar els fenòmens per les causes antecedents particulars. D’aquesta manera pot anticipar-se al futur (sempre que les variables siguin controlades). La filosofia estudia els fets no des del punt de vista particular, sinó des del punt de vista universal. No li interessa les causes d’un procés particular (per exemple la saponificació de les grasses en el sabó), sinó les causes generals del sers, les causes últimes de constitució de la realitat. Si això és així, és palès que la filosofia ha de tenir una veu a l’hora de clarificar el problema del naixement de la vida. La química orgànica, la biogenética i la biologia general poden treure un benefici. En lloc d’anar a buscar una explicació que no és de la seva competència pot simplificar la seva tasca: és una de les maneres de tallar les mans al paper religiós que té la ciència en l’orientació de les creences de la gent. Un científic amb unes quantes dades pot fer creure al món sencer que l’univers prové del nores. De la mateixa manera la investigació sobre els cultius de proteïnes semi-orgàniques, l’existència de sers que estan en el límit del concepte de vida com el virus, pot fer creure als biòlegs que el pas de milions d’anys pot arribar a fabricar a partir del moviment extern un moviment intern. La filosofia no te por als miracles perquè pensar les coses és una forma d’humilitat. La filosofia accepta un cert caràcter inexplicable en l’origen de la vida, com en l’origen del llenguatge, l’origen d’una creació artística, o l’origen del riure. Per això mai acceptarà una explicació que tracta d’explicar allò més perfecte a partir de allò imperfecte. Si un ésser viu és diferent de la matèria inerta, si no el podem considerar de la mateixa manera, reduir la segona a una complicada evolució de la primera resulta extremadament ridícul. És com el que explica un petó als llavis com el xoc de dos masses de teixit orgànic en el qual es produeix un intercanvi de paràsits en el cultiu comú de la base salival.

Acaben de dir: en la vida es potència una forma de organització de la matèria com a disposició orgànica. La vida vegetativa es defineix com l’acte eficaç de moviment que té com a fi la prossecució. Allò que canvia en un vivent, per tant, no pot ser ni l’eficiència ni el fi, perquè tots dos coincideixen. Allò que canvia en el ésser vivent és la seva materialitat i la seva organització o disposició de les parts. Quan allò que canvia és la disposició parlem de creixement. Quan allò que canvia és la materialitat del subjecte parlem de alimentació o reproducció (dependent de si el canvi és una adquisició o una producció). La possibilitaria de la prossecució també s’aconsegueix secundàriament, evitant allò que impedeix la prossecució. Si s’evita la matèria parlem de execració. Si s’evita la forma parlem de defensa immunologia. Ara bé cap d’aquestes operacions s’identifica amb la vida. Hem dit que quelcom està viu en la mesura que en tota disposició es dona el fi (que és continuar vivint) però que en cap d’aquestes disposicions és el fi. El fi es dona en tota disposició perquè cap disposició és el fi, sinó que aquest (el fi) és el moviment que supera a tota disposició orgànica. Perquè si el fi fos una disposició formal estaríem parlant de termini del moviment (que és el que passa en la vida inorgànica). Per tant, allò pel qual es dona la realitat de la vida no és una disposició orgànica, sinó la unitat de la eficiència i el fi com a moviment, i això és una cosa que no podem fer en el laboratori. En un laboratori podem crear una disposició formal i material de qualsevol tipus: podem arribar a fer una cèl·lula artificial. Podem copiar les condicions en les quals es dona la vida. Però NO podem aconseguir que aquesta cèl·lula artificial tingui la finalitat de continuar vivint amb aquesta disposició formal, i canviant aquesta disposició formal. No és que esta cèl·lula se’ns morirà sinó que mai aconseguirem que estigui viva.

La vida vegetativa no es redueix a ser moviment, perquè l’eficiència és el fi. Però es dona en el moviment. El moviment de la vida vegetativa es dona segons una disposició orgànica però aquesta forma no és el fi del moviment, sinó que aquesta forma es superada per la prossecució segons les operacions descrites. Aquest tipus de moviment, en tant que particular i individual (canvi de disposició canvi de matèria) ja no és perfecte (eficiència i fi ja no coincideixen) sinó fisico-químic (com el de construir una casa). Són moviments amb termini que se deriven de la vida i estan al seu servei: viure és canviar per a continuar vivint. Si un ésser viu considerés que, com ja és viu, no necessités moure’s, aleshores deixaria d’estar viu. Per tant en l’ésser viu s’ha de distingir dos determinacions: (1) en tant que eficiència i fi coincideixen, la determinació és la forma del vivent: allò per lo qual diem que té la realitat de la vida. A aquesta determinació se l’anomena Psique, o ànima. (2) En tant que varia la seva disposició orgànica (formal i materialment) eficiència i fi ja no coincideixen, sinó que utilitza per a viure moviments físico-químics. Què és la psique? La diferència entre un ésser viu i el mateix ésser mort. Com sabem que un ésser viu està viu? Si realitza les operacions que estan al servei de la vida.

La vida té cert caràcter contradictori: un ésser viu, està viu en la mesura que es mou. La seva permanència com a ésser viu consisteix en el seu canvi. Hegel el descriu així: “L’essència de la vida i la seva naturalesa en sí és començament, medi i final. L’apariència de contraposició es superada pel trànsit mateix”. Una cosa particular és vivent en allò que no té de particular: una cosa individual és viu en allò que no té d’individual. Més que parlar de l’origen de la matèria orgànica a partir de la matèria inorgànica hauríem de parlar de l’origen del moviment a partir del moviment perfecte. Això pot ser rebut molt malament per un evolucionista, però en la realitat està més d’acord amb el nostre sentit comú (que és mitològic: per exemple parlar de la creació de la vida a partir de la música dels Bàlars) i amb la realitat que ens ha quedat desvelada ara.

4. EL CAS DEL VIRUS

Què passa amb un ser que no se sap si està viu o mort, quan el considerem aïlladorament? La resposta és clara: que la seva realitat vital no és gens forta. Suposem que aquest àcid nucleic protegit per una càpside està viu. Hauríem de dir que la seva única operació -la generació de més virus- es efectuada no per ella mateix, sinó per la cèl·lula en la qual s’ha instal·lat. Però no realitza cap operació més pròpia de la vida orgànica. Sembla que el virus és al punt mitjà entre el regne inerta i el regne dels éssers vius. És el vegetal més imperfecte o el mineral més perfecte, segons considerem a la seva ànima o a la seva operació. El virus és solament subjecte de moviment generatiu quan està en un altre agent, la cèl·lula. Però és veritat que la seva disposició permet la generació, tendeix a allò altre. Té vida si no considerem la matèria concreta (que no és seva, sinó individualment de la cèl·lula). Un exemple semblant el so: és un moviment de l’aire independent de les parts que es mouen: s’escolta allò que és llunyà, no simplement l’aire de contigu a l’orella. El virus és un exemple de la tesi neoplatónica de la contigüitat en la jerarquia ontològica de l’univers: entre dos graus sempre hi ha un intermediari. Com va dir Leibniz: “la natura no dona salts”.

Precisament pel seu caràcter extremat, el virus no és el paradigma de la vida. En tant que una cadena de ARN és molt semblant a l’ordre estàtic dels animals cristal·lins. La diferència és que el virus s’ordena cap a altres, a la generació. Si la vida està en el moviment és erroni pensar -com pensa el prestigiós especialista en bioquímica Lehninger- que la vida és lògica molecular. La lògica estructural mai podrà gestionar un tipus de moviment incomprensible des de la variació fisico-química. Dir que la vida és lògica molecular (variació combinatòria de molècules segons lleis químiques i físiques) és el mateix que afirmar que la biblioteca més perfecta és aquella que ningú utilitza, perquè mai es desordena.