HISTÒRIA DE LA PSICOLOGIA (en català)

La psicologia com a ciència experimental es el resultat de l'idealisme trascendental (Kant) de manera remota i de Wundt de manera pròxima. Hume nega des d'una filosofia experiencial l'existència del subjecte. Kant respon: "la nostra aprehensió de allò diferent del fenomen es successiva i a conseqüència canviant. Mitjançant aquesta solament mai podrem determinar si esta diversitat en tant que objecte d'experiència es simultània o successiva". La diferència entre present i passat no pot determinar-se per una forma. Per a Hume un subjecte és una reunió de sensacions: es tracta de les seves determinacions sense tenir en compte el passar del temps i la simultaneïtat. Kant està apelant a l'evidència de que els instants són indiscernibles però la temporalitat i la noció de substància no son reductibles als fenòmens.

Allò problemàtic és la nostra aprehensió que també cambia, es successiva i per tant canviant, per la nostra aprehensió no podem afirmar si els fenòmens son successius o simultanis. Perquè no tenim criteri per a diferenciar entre una representació imaginativa i un record: la mera aprehensió no diferencia entre memòria i imaginació, perquè sempre estem en el present.

No es pot donar com a substància una cosa permanent com el conjunt de sensacions per la aprehensió simplement: hi ha algo més que la aprehensió, en tant que la diversitat del fenomen no dona un abans i un després. Per això un bon criteri de substància és allò que roman al llarg del temps (com defensa el racionalisme). Kant pensa això: "solament mitjançant la unitat de l'acte de determinació del sentit intern". La raó per la qual hi ha substància no és la substància mateixa, sinó l'acte que determina la seva configuració. La unitat del subjecte no depèn de determinacions ni de percepcions passives sinó del propi acte que se auto-determina. La substància no és un subjecte passiu: Hume s'equivoca al criticar la substància, perquè no se n'adona de aquest acte de percebre.

WUNDT (1880-1920)

És coneixedor de la filosofia moderna. La psicologia estudia les nostres experiències conscients, no en tant que objectes o determinacions, sino com esdeveniments: per això dona importància a la voluntat i a l'atenció: no es tracta d'estudiar les característiques de l'objecte en l'atenció, i la voluntat no és una determinació formal sinó que ve donada per l’intel·lecte (nous): allò més radicalment psicològic és la voluntat i l'atenció.

Segons Kant el subjecte configura el seu propi sentit intern, però la voluntat sorgeix del subjecte i les experiències són passives. En canvi voluntat i intel·lecte són actius i el coneixement és passiu. Apareix el dualisme platònic cos i ànima, espontaneïtat i necessitat (Kant). Es tracta de salvaguardar la llibertat davant la necessitat de les lleis físiques. Per a estudiar les lleis de la consciència hi ha unes lleis psicofísiques i unes lleis físiques, esperit i naturalesa. Wundt escull la química: primer els elements de la consciència i després els compostos segons lleis d'associació. I la llei del subjecte és la llei d'apercepció (existeix un punt de fixació en el nostre coneixement perquè tenim idees clares i diferents) i la síntesi creadora (el tot és major que la suma de les parts, el acte del moviment es més que els elements). Això és allò propi del subjecte psicològic.

Si s'ha de fer una psicologia experimental el subjecte no pot ser subjecte d'experiència, perquè l'experiència és passiva, l'objecte après es passiu i allò actiu és l'acte d'aprehensió, com el subjecte és actiu no pot aparèixer en la consciència. L'ànima no pot aparèixer. La psicologia no tracta de l'ànima sinó dels actes i objectes de experiència inmediata i conscient. Les lleis psicològiques estan dins del marc passiu, forces com si foren físiques (el jo trascendental al marge del temps). Per a Kant el paradigma de la ciència és la física, que està en les determinacions del subjecte. La ciència és explicativa: des de l'experiència les causes expliquen els efectes i és l'única explicació científica.

Segons aquest model la psicologia de Wundt estudia les lleis estímul-resposta tractant de quantificar les sensacions que produeixen els estímuls. La sensació és allò conscient de l'estímul. Això vol dir que hi ha una llei que connecta allò passiu amb allò actiu. Wundt soluciona això dient que no hi ha causació sino mera condició. Perquè no es pot dir que allò passiu actua en allò actiu. Coherent amb Kant no és pot donar una explicació de la apercepció. Si la psicologia també tracta les lleis és també experimental i empírica, però l'acte no forma part sinó que el constitueix, no és observable en tant que objecte, són condicions de possibilitat de objectes sensibles. Els objectes sensibles no poder ser les causes de l'apercepció. Les lleis psicològiques determinen el objecte en tant que conegut, però la psicologia experimental no pot reduir-se als objectes. Wundt no és empirista perquè allò constitutiu del coneixement no pot ser objecte d'estudi. Tampoc es mecanicista -solament forces extrínseques-: hi ha una energia subjectiva que produeix incondicionalment un acte de constitució.

CRÍTIQUES A WUNDT

Wundt va ser el primer en fer un laboratori de psicologia experimental (fins i tot va fer una revista especialitzada). Les pressuposicions de Wundt van tenir les reaccions que produiran la psicologia posterior.

Wundt ha arribat a descobrir uns elements -causa material-, les seves lleis de composició -causa formal-, el subjecte trascendental -causa eficient-. Pero el subjecte no forma part de l'objecte, no és estudiable. Això es criticat per Freud: ha de haver una psicologia profunda, un objecte que no pot aparèixer en l'experiència: la psicologia ha de poder parlar d'aquest ego. A més no es parla tampoc de la finalitat -causa final-. Això produeix la reacció de l'evolucionisme: importa la funció més que l'estructura, Watson per exemple.

Des d'aquí es deriva la discussió sobre el mètode de la psicologia. Per entendre la naturalesa i les mutacions que es produeixen en ella fa falta conèixer la causa final, el per què en la totalitat (William James). Per altre costal l'energia del ser vivent que produeix l'objecte no es pot estudiar. Freud pensa que sí podem estudiar aquest jo trascendental e incondicionat i que sense este estudi la psicologia no és més que una ciència amb minúscula. Aquest jo, per altre costat, es negat per la Gestalt o escola de la forma: l'objecte no posseeix elements ni és una composició d'elements. La unitat de l'objecte no és la unitat sintètica d'apercepció sinó una totalitat del propi objecte.

Respecte al mètode apareixen dos crítiques per tant: perquè el mètode de Wundt és massa objectiu o perquè és massa subjectiu. Freud és el protagonista de la primera crítica: els objectes són aquestos i no altres perquè hi ha una determinada teoria darrere de la concepció wundtiana de l'experiència. I esta teoria és pot cercar. També se l'acusa de ser un mètode massa estàtic en la psicologia diferencial i evolucionista: no es tenen en compte els ascendents, les diferències entre els homes i els animals.

Per altre se l'acusa de ser massa subjectiu. El mètode de la introspecció dona baix les mateixes experiències en diferents laboratoris resultats contradictoris. El mètode d'introspecció no pot arribar mai a l'experiència conscient del subjecte. S'ha de trobar un tipus d'experiència que superi el subjectivisme des de una nova crítica:

La consciència no és observable, per tant hi ha una caixa negra que davant del medi respon amb una resposta. Reflexologia de Paulov: es pot arribar a determinar les lleis de conducta relacionant els estímuls i les respostes.

Per altre costat allò que podem observar d'un ser vivent és la seva conducta que reflexa l'adaptació al medi (conductisme de Watson i neoconduntisme de Skinner).

EL FUNCIONALISME. WILLIAM JAMES

No hi ha sentit ni rellevància a menys que tingui una repercussió pràctica. La repercussió pràctica és la supervivència. La veritat no té no res a veure amb mi, l'únic que interesa és la supervivència.

El problema de la finalitat de la vida i del fin de la consciència és problemàtic. Wundt tenia raó en considerar l'objecte del coneixement des d'un punt de vista no temporal ni evolutiu perquè el subjecte està fora del temps: la consciència te el fi en si mateixa. El plantejament de James és un principi de la pràctica. La intel·ligència és la capacitat de fer-se endavant mitjançant hàbits i convencionalismes: determinar uns mitjans per a uns fins. El naixement de la consciència és allò que permet el projecte: allò que és l'inconscient en l'animal (l'instint) és l'hàbit en la conducta humana: una unificació del mitjà i el fi. La consciència a partir dels estímuls projecta possibilitats d'actuació i estableix la més exitosa. Si aquesta acció té èxit las sensacions experimentades s’associen a l'èxit. La pròxima vegada s’associa a la misma resposta muscular. Ha nascut un hàbit.

Les emocions, per altre costat, són necessàries per viure. Les emocions reforcen el estímul i la resposta. Allò que abans s'estudiaria mitjançant la introspecció s'estudia ara mitjançant la conducta. James és kantià en el fons perquè estudia la consciència no com una substància sino com un acto que flueix, continu, un torrent perquè sorgeix de sensacions musculars que realitzen moviments continus. En James hi ha una primacia de la raó pràctica sobre la teòrica però també és kantià perquè si la consciència juga amb possibilitats i no amb fets, el cognoscent és un jo pur diferent del jo empíric que es redueix a sentiments i sensacions físiques.

James té influència fins als anys 30. L'empirisme trenca amb la psicologia anterior: s'estudien les operacions i no els elements ni estructures. No accepta el dualisme. L'objecte d'estudi són els processos mentals en tant que mitjà d'adaptació de l'organisme a l'ambient.

THORNIKE (1874-1949)

Llei de l'efecte: una acció es repeteix o no segons la satisfacció que produeix. Per a James allò que importa per a la supervivència és l'eficàcia; per a Thorndike allò rellevant és la satisfacció. Per a un pragmàtic les accions tenen valor segons el seu resultat, per tant les accions no tenen sentit en si mateixes. La vida llavors és un procés d'ansietat i de sinsentit, d'eixa sensació i falta de recompensa neix una neurosi o depressió. Si l'únic que importa és el resultat, la satisfacció no conta i s'acaba en la neurosi, però si la satisfacció es dona de manera concomitant, sense ser l'objecte buscat, facilita l'acció i la repetició de l'acció. De fet el gust per una cosa és el resultat d'un esforç constant, és un hàbit.

FREUD (1856-1939)

El jo trascendental no és subjecte d'experiència i els estats més profunds tampoc ho son. Freud és kantià en el sentit que Kant és racionalista: Freud vol posar en coneixement les forces teleològiques naturals. Freud pretén que hi hagi una certa perfecció en el coneixement i judici racional de eixes formes amagades que dirigeixen la nostra acció. Li dona un caràcter terapèutic: fer conscient allò inconscient, tractament racional a allò irracional.

Freud descriu una geografia psíquica que té tres camps: el primer i més antic és el allò, allò impersonal, els instints són referits per herència en la constitució somàtica, causa última de la nostra acció i són incondicionals, no atenen a la seguretat de l'individu, exigeixen incondicionalment la seva satisfacció. El que és important de l'allò és que si es reprimeixen els instints tendencials propis es generen traumatismes que preformen, com petjades, la consciència. Hi ha en l'allò dos instàncies fonamentals: eros, instint d'unitat i autoconservació (la força pròpia s'anomena libido), i thanatos, instint de destrucció i de mort, de allò inorgànic. La segona instància és el jo: correspon a la consciència que neix per influència del mon exterior. El jo a més d'atendre a la satisfacció de l'allò té en compte la seguretat de conservació en el medi. Realitza, dona un aplaçament, o suprimeix els desitjos de l'allò atenent al medi ambient. La tercera instància és el superego que no te res d’heretat sinó rebut en l'etapa infantil de dependència, empremta que queda de l'observació, direcció, i amenaça dels pares i dels majors. És el deure ser, el model. Complexe d'Edip i d'electra: sorgeix per la resistència dels pares a que es realitzi el plaer sexual en el fill. La raó que explica el perquè el jo es resisteix a fer conscient els traumatismes que han quedat amagats a la consciència és que la consciència s'ha creat gràcies a essa repressió per part del superjo. La consciència és per a Freud consciència de culpabilitat.

Els principis que determinen el pensament de Freud van directament en contra del estructuralisme i el funcionalisme en tant que tractaven d'estudiar la consciència. El jo pur de Wundt i aquell de James apelen a una cosa que no és contingut de la consciència, una realitat no física no explicable per la consciència (sonambulisme, mèdiums...). Freud en canvi és el primer que fa una interpretació sistemàtica de la consciència. Principis freudians:

× biologista, tota activitat psíquica es deu a factors biològics.

× energitista, allò radical no és la substància sinó les forces psíquiques.

× psicologista, no hi ha lleis lògiques alienes al funcionament psíquic. Tot és reduïble a operacions psíquiques.

× hermenèutic, no parteix de dades experimentals sinó de la explicació global. Priva el valor personal interpretatiu.

× economia de l'energia psíquica, allò que regula l'èxit de la salut mental és el màxim aprofitament de les energies psíquiques. Les energies no desapareixen, es transformen. La llei d'èxit és que no hi hagi conflictes.

ELS DISSIDENTS DE FREUD. L'HETE PSICOANALÍTICA

El primer en donar una interpretació al psicoanàlisi de Freud va ser Adler que treballà en els casos patològics neuròtics que va treballar el seu mestre. Considera que la neurosi sorgeix per un complexe de inferioritat en la infantesa: el neuròtic tracta de superar-lo amb una meta il·lusòria que és tractar als demés amb superioritat: esta meta mai pot ser satisfeta i un esforç prolongat pot produir angúnia. La solució consisteix en descobrir quin seria el sentit de la vida real que a aquest neuròtic li agradaria veure al marge del complexe, al marge de l'ambient. Adler descobrí que el complexe es produeix sempre per influència de l'ambient.

Jung (1875-1861) va ser el deixeble predilecte de Freud però considerà que la demència precoç (la pèrdua de la realitat) no podia ser explicada des de la sexualitat: afirmó que la libido devia d'ampliar-se. A més pensa que l'inconscient no és una instància privada sino col·lectiva: la preocupació comú de la societat transforma les estructures nervioses cerebrals. Qualsevol individu és un hereu maneres d'entendre el món. Es compon de arquetipus comuns a societats històriques (i per tant mudables):jo, ombra, persona i imatge anímica. Distingeix quatre tipus d'activitats psíquiques: pensar (lògica), intuïció (ilògica), sentir (valoració de la realitat), percebre (coneixement sensorial). Estes operacions es poden distingir dins la intimitat pròpia (introversió) o a la realitat externa (extroversió). Segons tingui preferència una d'estes activitats psíquiques en una u otra direcció s'estableix una tipologia psicològica. La neurosi sorgeix quan una de les activitats mentals té prevalència respecte de les altres, perquè algunes energies psíquiques queden desaprofitades. La salut psíquica és l'harmonia entre les energies.

Eric Fromm llegeix a Marx i es preocupa pel desenvolupament social de l'home. L'home individualista està deprimit perquè està alienat de la unitat de la naturalesa. Els homes reaccionen amb els sistemes feixistes totalitaristes de manera que perden la seva identitat en l'home masa i els símbols. Es veritat que la renúncia a la pròpia individualitat és el secret de l'harmonia psíquica, però la donació ha de ser amorosa i també individual. La reducció de Freud de qualsevol energia a una sublimació de l'energia sexual ha de corregir-se.

El desenvolupament del psicoanàlisi ha comtat amb l’ajut d'una escola diferent. Tots estos psicòlegs mantenen algun tipus d'inconscient (Freud: base instintiva, Adler: complexe d'inferioritat, Jung: l'inconscient col·lectiu, Fromm: la realització humana és proporcional a su emancipació de les resistències materials: la reconciliació amb la naturalesa que permeti que el jo superi els propis límits per a trascendir dins un altre. Però l'home no és més que una manifestació del devenir de la matèria.

ABRAHAM MASLOW

Hi ha un desenvolupament de la psicologia profunda en la psicologia humanista: una defensa d'una força psíquica que no és reductible als instints sinó que es deu a la conducta, a l'ambient. Vol donar raó dels fets des d'un punt de vista superior. Maslow representa esta psicologia des de la Gestalt, la psicologia profunda i l'antropologia socio-cultural. Maslow deu molt a su amistat amb Werheimer.

El psicoanàlisi veu qualsevol disfunció com una neurosi. Maslow comença a canvi a estudiar a persones sanes, en persones que havien aconseguit una estabilitat. Elabora una piràmide amb cinc com estrats representats a cinc motivacions diferents. La base correspon a la satisfacció de les necessitats bàsiques. Segon, l'estabilitat i la seguretat. Tercer, la integració social, les necessitats afectives. Després, el reconeixement. L'últim és l'autorrealització.

Divideix entre instints i instintoides. La línia de demarcació entre els dos no està clara. Segons Maslow, des de l'evolució els éssers vius han anat creixent des de su modulació: continuant l'escala filogenètica de l’evolució trobem noves modulacions dels instints que no anulen les anteriors sinó que els assumeixen. En cada persona també hi ha una evolució de les motivacions: allò pròpiament humà és l'autorrealització. Per a Freud els instints exigeixen un compliment, però es tracta de articular aquesta satisfacció amb la seguretat i amb el superjo. Però per a Freud el super-jo no forma part de la naturalesa humana de la mateixa manera que els instints humans. Maslow considera en canvi que el superjo forma part de la naturalesa humana d'una manera més radical que els instints purament. Ara ens trobem amb motivacions molt més plàstiques: ja no són instints sinó instintoides, no exigeixen la satisfacció inmediata, formen part de la cultura. No desapareixen però han estat transformades. Per a Maslow és tan inconscient el afany de reconeixement com el instint sexual.

Maslow està d'acord amb les dades de Freud però pretén una interpretació diferent (si estudiàrem a psicópates estudiaríem allò anormal e imperfecte). Estudiant allò normal considerem a tota la humanitat. La humanització és la integració d'allò inferior en allò superior. Si s'aconsegueix este creixement fàctic en la escala filogenètica i ontogenètica, les tendències s'oposen entre si. La cultura no va contra la psicologia humana sinó que determina la naturalesa humana.

La primera característica que dona l'home madur és que te una percepció més nítida de la realitat, molt més capaç de detectar les falsedats alienes, més objectius en la seva acció perquè no sofreix ansietat ni desitjos vehements, no són pessimistes o optimistes per caràcter sinó que atenen a la realitat. Tenen un ull innocent, veuen la realitat amb una novetat autèntica. No se senten incòmodes davant de allò desconegut o allò incert. La persona autorrealitzada es capaç de gosar davant de la novetat. S'accepta a si mateixa i accepta la realitat com és, no se sent culpable. Són espontanis, dormen bé, tenen gana. Tenen el seu propi principi d'acció que externament pot semblar vulgar. Tenen una ètica autónoma: porten el sentit ètic d'allò que fan. Els fins i el mitjans s'ajunten en la seva acció: els fins estan encaminats als mitjans. Se centren en els problemes i no en si mateixos. Se fixen en les metes que veuen en cada circumstància, normalment no perquè els agrada sinó perquè és el seu deure. Són persones capaces de soportar la soledat sense mal propi i sense sentir-se malament, perquè se senten estrangers en el món, i per això són capaços d'estats d'una intensa concentració en la qual es produeix una absència respecte la realitat que els rodea. Aquest és el terme d'un procés evolutiu motivacional molt llarg. La seva meta és la actualització de les seves potencialitats.

De la persona autorrealitzada són típiques les experiències transcendentals (goig suprem), experiències anàlogues a aquelles dels místics. O maneres de experimentar la realitat molt propera a les descrites per les dones que han parit, de plena integració en la realitat que se troba ordenada. Van acompanyades d'una superació de allò summament instintiu, és un mitjà de transcendència cap a l'harmonia del món i cap a l'altra persona que es dona (com en l'experiència sexual). Tota la realitat sembla feta per a esta experiència.

Els éssers autorealitzats tenen una propensió de respecte cap als animals i aprecien allò especificament humà. Tenen pocs amics i encara que molts l'estimen ningú es fa càrrec del que porta ell dins. Normalment tenen resoltes moltes dicotomies per elevació.

CONDUCTISME

WATSON (1879-1958) és el principal representant. És la reacció més forta respecte de les contradiccions que té la introspecció. Molt preocupat pels assumptes metodològics i de caràcter més pragmàtic que James: pensa que la psicologia ha de ser estudiada per la conducta per aconseguir que sigui una ciència estricta. La consciència queda fora de la psicologia: l'objecte de la psicologia és allò que l'organisme fa i diu.

Watson és molt influït per la llei d'estímul i resposta de Paulov (EiR). Pensa que és una bona perspectiva per a estudiar la conducta. Ella comença per l'experimentació amb els infants. S’interessa també per les persones immadures, ja que si algo pot estudiar-se des d'allò elemental no s’ha de recórrer a allò complexe. Va trobar tres tipus de resposta davant els nens: viscerals, manuals i guturals (antecedent del llenguatge). Tracta d'explicar tota la conducta humana des del reflex condicionat i la transferència. L'home madur és el resultat de molts reflexes. Per a Watson l'ànima es irreal, no és un objecte perquè ningú ha palpat mai l'ànima (el llenguatge és la manipulació secreta dels músculs vocals). Les nocions originals de desig, emoció, sentiment són prejudicis medievals: solament és vertader allò empíricament cognoscible. El seu empirisme és manifest: solament és objectiu allò que és pot mesurar i experimentar. També redueix les lleis d'allò humà a les lleis de l'animal. I és mecanicista: el psiquisme pot interpretar-se com una màquina molt perfecta. Nega la llibertat. Per a Watson la psicologia no ha d'estudiar l'activitat psíquica, conscient o inconscient, sinó solament la conducta que està preformada per l'ambient.

PAULOV (1849-1936) va aprendre de Sejenov els mecanismes inhibidors: davant d'un estímul molt gran hi ha un mecanisme inhibidor involuntari de altres estímuls per a mantenir un tono cerebral adequat. En aquest cas el organisme no és una simple màquina, te algo propi que no és un simple reflex de l'exterior sino especificament seu. A partir d'aquí tracta d'explicar allò voluntari en la base fisiológica. Paulov pretén estudiar les lleis de la fisiologia nerviosa superior. Tota la conducta del ser viu és reductible a l'activitat del sistema superior. Es produeixen uns processos davant l'ambient o be d'excitació o d'inhibició.

Descobreix el reflex condicionat: aconseguir una resposta davant d'un estímul indiferent. És augmentar les possibilitats d'adaptació a l'ambient sense la necessitat de la consciència. Va sostenir que aquests reflexos es transmeten evolutivament. A partir de dos reflexes incondicionats sorgeix un reflex condicionat. Per associació es pot aconseguir de dos reflexes incondicionats un reflex condicionat. Es pot extraure una novetat útil per a la supervivència de l'individu.

És mecanicista, i reduccionista (no hi ha actes propis psíquics superiors, sinó mecanismes psicològics); és determinista i evolucionista.

Coneix poc a Wundt però considera que no és empíric i per això ell es considera un fisiòleg i no un psicòleg. Es pot interpretar d'una manera diferent a Watson: la consciència pot explicar-se a partir de les respostes condicionades enregistrades. Estudia al final de la seva vida als infants i diu que no som iguals als gossos perquè considera fonamental la introspecció: s'apropo a l'estudi dels actes de la consciència però solament des de la fisiologia.

* El conductisme a USA

Mentre que en Europa té èxit el positivisme lògic i el cercle de Viena (variable observable i objectivitat empírica basada en el costructe hipotètic) la psicologia americana va tractar de verificar també les seves hipòtesis amb dades mesurables i repetibles però no respecte a la realitat sinó respecte a les operacions del psiquisme.

E. TOLMAN (1886-1961) torna a restituir la consciència que Watson havia destronat, amb un constructe hipotètic de variables. Tot allò que és a la intimitat del subjecte són hipòtesis de treball. Considera la introspecció però no arriba a solucionar el problema wundtià. La consciència seria una variable intervinent, com les sensacions: la variable dependent és la conducta i la variable independent és la consciència. Els estímuls no és connectant amb respostes sinó que son treballats i elaborats fins que componen un mapa cognitiu de l'entorn. Aquesta premissa és la base de la psicologia cognitiva. L'esquema EiR es transforma en EOR (O és la variable de l'organisme o consciència). Mitjançant càlculs experimentals podem trobar la variable independent (com és esta variable). La consciència és un sistema de necessitats, una matriu de valors i creences segons els qual s'estableix una jerarquia en les expectatives (càlcul de probabilitats de obtenir allò que es desitja realitzant una de les sèries possibles).

C. HULL (1884-1952) ratifica l'esquema EOR però diu que les variables de Tolman solament són vàlides si es poden quantificar.

F. SKINNER és l'autor més radical entre tots els psicòlegs neopositivistes i aquell que ha tingut més influència. Considera que l'home és una màquina complexa que es pot entendre mitjançant lleis amb una anàlisi funcional sense necessitat d'estats interns. És reduccionista: considera que els processos bàsics de l'home i de l'animal són idèntics i que poden ser reduïts a la física i a la química. No deuen ser admeses les hipòtesis i les teories. La seva psicologia és purament inductiva: formulació general a partir de la repetició dels casos. No hi ha causalitats sinó contigüitat en els fenòmens. Posat que no hi ha una teoria que defensar no hi ha saber definitiu. L'evolució del psiquisme ve determinada per l'ambient segons la llei estímul-resposta. Rebutja el model EOR i torna al model watsonià. Les respostes conductuals són fetes per l'organisme en relació a factors ambientals que reforcen la conducta o fracassen. Les circumstàncies ambientals ens determinen i ens comportem d'acord a les respostes exitoses o satisfactòries que han preformat la consciència. El condicionament és operant: per a que una resposta queda reforçada no importa la finalitat de la resposta sinó l'efecte, no importa el perquè que l'actor dona a la seva acció sinó el fet. El reforç ajuda a que el condicionament es generalitza. Un reforça que arriba a ser generalitzat és la recompensa. L'associació entre el estímul i resposta se torna més ràpida i permanent. Si el reforç es deixa de costa pot deixar de existir el condicionament. Proposa un model de societat en la qual no hi hagi més valors que el valor suprem de supervivència.

GESTALT PSYCOLOGIE

Max Wertheimer és el principal representant de la també anomenada psicologia de la forma. A diferència dels conductistes no té cap preocupació pel mètode. Qualsevol mètode és adequat si s'adapta als fenòmens per estudiar: la introspecció ingènua, no controlada. Per això considera l'objecte de la psicologia a l'experiència immediata (Wundt). No fa cas de les crítiques conductistes. Quan torna a Wundt està fen una protesta contra el conductisme segons el qual no hi ha diferència entre fets físics i psicològics. Les tesis principals són: el tot és més que la suma de les parts. El tot sorgeix de la perfecció i no de les dades aïllades. El tot percebut és major que la suma de les parts: el tot és responsabilitat de la forma. El moviment és més que la simple variació. El tot de la experiència no es percebut sinó que és innat i pertany a la nostra constitució perceptiva.

El tot (la forma és anterior a les parts): en el triangle percebem primer la forma i després els elements (Aristòtil: l'acte és anterior a la potència per naturalesa).

Hi ha una isomorfia (forma anàloga) entre la estructura física de l'estímul i l'estructura funcional de les neurones. El tot és el resultant d'aquesta isomorfia. Aquells centres funcionals necessaris per a obtenir un tot estan connectats de tal manera que les funcions que relacionen els elements són percebuts com un tot. Allò que està connectat a la realitat està connectat el cervell. El significat i la funció de les parts venen donades pel tot (Got bifront).

PSICOLOGIA COGNITIVA

Surgeix a partir dels anys sisanta. Gana prestigi a causa del conductisme. Dona més atenció a la metodologia experimental controlada, i en termes generals no segueix els principis enunciats per la Gestalt. Triomfa per la crítica al positivisme lògic, perquè si es nega pel conductisme el pes de la consciència i dels processos psicològics s'obliden dimensions humanes com són la llibertat i la responsabilitat. No es pot explicar el condicionament simplement pels reflexes condicionats, pel aprenentatge: no és més important l'ambient que allò innat. Consideren que hi ha un esquema de perfecció que surt tant de l'experiència com de la genètica. La interacció entre aquest esquema i la informació objectiva dona lloc a la percepció: l'esquema és allò que condueix a l'atenció a dades rellevant. Si aquestos esquemes són més rics més gran és l'apertura i llibertat que té una persona.

CONCLUSIÓ

Sempre s'ha tractat de fer una psicologia diferent de la filosofia. Tot això es deu a Kant que va establir les condicions de possibilitat de l'experiència i de la ciència: però no cap una psicologia experimental de quelcom subjectiu. L'intent de Wundt va ser replicat pels conductistes. Al final hi ha molta confusió respecte al mètode i a l'objecte de la psicologia. O s'estudia la consciència o la conducta: o el mètode és la introspecció o la observació de la conducta segons paràmetres mesurables.